Les festes de Nadal són, potser, les que millor conserven les tradicions, oi? I potser una de les més arrelades es la de menjar canelons per Sant Esteve. Però, primer caldria recordar per què és festa per Sant Esteve.
Sant Esteve no és festiu a tota Espanya.
De fet, només dues comunitats marquen com a dia festiu el 26 de desembre, el dia de Sant Esteve. Catalunya i les illes Balears. A la resta, el dia de Sant Esteve és un dia més del calendari. Però, per nosaltres, és un dia molt especial.
Sembla ser que la tradició provè de l’Alta Edat Mitjana. En aquells temps, els antics comtats catalans depenien políticament de l’Imperi Carolongi i, des del punt de vista religiós, de l’arquebisbat de Narbona.
En terres de l’Imperi, el dia posterior a les grans celebracions religioses, com ara el Nadal, la Pasqua de Resurrecció o la Pasqua Florida, era un dia que, tot i no ser festiu, no era laborable.
Ara ens semblen dos conceptes sinònims però, en realitat, no ho són. L’endemà de la festivitat religiosa, que gairebé tothom celebrava en familia, era un dia no laborable per permetre que tots puguéssin tornar al lloc on vivien, donat que les distàncies que s’havien de recòrrer per reunir-se eren considerables.
I es d’aquí que ve que l’endemà de Nadal, Sant Esteve, sigui festiu a molts països europeus, i també a casa nostra.
El que passa és que nosaltres l’hem transformat en un dia festiu, o millor dit, ens ha servit per allargar les festes i les reunions gastronòmiques amb la família, ara que tornar a casa ja no és tan complicat.
I com celebrem Sant Esteve?
Doncs, la veritat és que no es podria fer de millor manera.
Celebrar el dia menjant. Però no qualsevol cosa, és clar. El dinar tradicional del dia de Sant Esteve són els canelons. Tot i que no fa tant de temps que ho fem, encara que a nosaltres ens sembli un costum ancestral.
Perquè si pregunteu a qualsevol des de quan mengem canelons per Sant Esteve, us dirà que “de tota la vida”.
I és curiós, pero aquest “de tota la vida” no és sinònim de “des de sempre“, perquè això de menjar canelons resulta que no vé de tan antic.
Sempre s’havia dit que els canelons de Sant Esteve es feien amb les restes del dinar del dia de Nadal, que també és molt tradicional. D’això en parlarem en un altra ocasió, tot i que ja sabeu que també és un àpat forçacalòric.
Ja sabeu que diuen que els catalans no llencem mai res, oi? Per això, el dinar de Sant Esteve seria el que avui se’n diu un plat d’aprofitament, perquè el que sempre s’havia menjat per Sant Esteve era un arros que es feia amb les restes del pollastre del dia anterior. No uns canelons per llepar-se els dits.
Així doncs, des de quan es mengen canelons per Sant Esteve?
Doncs, com deiem, des de no fa tant de temps. Perquè en els llibres de receptes de cuina tradicional catalana del segle XIX, els canelons no surten per enlloc.
Sembla ser que els primers que es van servir a Barcelona els va elaborar un cuiner italià, és clar. Giovanni Antonio Ardizzi va obrir un dels primers restaurantes (fondes) que van existir a la ciutat el 1815 i va començar a servir canelons i d’altres plats italians.
Però aquests canelons no eren com els que mengem ara. Estaven fets amb carn picada o salsitxes tallades en troços petits i barrejades amb un sofregit fet amb pastanaga i api. Canelons italians, vaja.
I després van arribar els … canelons de carn rostida
Primer de tot caldria aclarir què vol dir rostir en català.
Perquè rostir és una manera molt nostra de cuina. No és fet al forn, ni tampoc a l’ast. Perquè la carn rustida i, aquesta és un paraula catalana que caldria exportar a d’altres llengues, és una carn que es fa a la cassola, daurada a foc fort primer i cuinada després amb el foc molt baixet, acompanyada d’un sofregit de verdures on no hi pot faltar la ceba i el tomàquet, ni tampoc un gotet de vi perque vagi fent xup-xup.
Aquesta variant, importantíssima per diferenciar els canelons catalans dels italians, la van incorporar cuiners francesos que, a principis del segle XX, dirigien alguns dels restaurants preferits de la burgesia de Barcelona. El chef de Chez Justin o el de la Maison Dorée, dos del establiments més prestigiosos de l’època, van tornar boja a la clientela amb aquells canelons que no tenien res a veure amb els que havien menjat fins llavors.
Canelons a dojo
Ningú volia perdre’s aquells nous canelons. Acompanyats per una salsa bechamel i amb formatge ratllat i gratinat per sobre, ara eren el plat estrella del moment.
Però l’éxit de la popularitat, els hi va arribar el 1911.
Fins aquell moment, els canelons només es menjaven al restaurant, perque era molt dificil de fer la pasta que els envolta, que s’elaborava al mateix restaurant o s’importava directament d’Itàlia.
Però al 1911 un empresari local va començar a comercialitzar les primeres plaques seques que encara es fan servir avui en dia. Això si que va ser un gran invent. Perquè de llavors ençà, rics i pobres, al restaurant o casa, tots menjàven i mengem canelons.
Cadascú a la seva manera. Perquè de receptes n’hi ha tantes com d’àvies i mares que els han anat passant d’una generació a la següent. Poden ser de carn, de verdura, de peix, freds o calents, però els canelons són un plat molt quotidià i, protagonista absolut, del 26 de desembre.
De fet, la previsió de la Federació catalana de Carnissers de Catalunya és que, durant les properes festes de Nadal, se’n consumeixin uns 4 milions.
