La necròpolis romana

Els bombardejos soferts a Barcelona durant la Guerra Civil van deixar en molt mal estat la Plaça de la Villa de Madrid. El 1954, mentre es feien les obres d’arranjament, s’hi van trobar les restes d’unes 85 tombes d’època romana dels segles I i II dC. Pertanyien a membres de les classes mitjanes i baixes residents a Barcino; n’hi hava, inclús, d’esclaus i de lliberts.

Els morts i els viatges

Els sepulcres es van trobar disposats en dues fileres al llarg d’un camí que passava pel mig.

Als romans els agradava pensar que un cop morts continuaven en contacte amb el món dels vius. Posant les tombes a les vores dels camins d’entrada i sortida de la ciutat, aquest contacte era més evident. I com a prova d’aquesta intenció, en un dels epitafis de les tombes descobertes hi trobem una inscripció que diu: “Hola caminant que no m’has ignorat, llegeix fins al final, aquí jec”.

L’Ocaso dels romans

Per entrar al món dels morts, calia solucionar el tema en vida, cosa que no tothom podia assolir. Així, els que no tenien prous recursos per assegurar-se una tomba a l’alçada de la seva situació social, s’apuntaven als Collegia Funeratica, associacions que rebien una quota en vida, i que s’encarregaven de donar sepultura als seus associats i proporcionar-los el ritus i honors necessaris per poder arribar al més enllà.

Els romans, que es prenien la mort molt seriosament, van reglamentar estrictament tot el referent als seus cementiris, les necròpolis. En casos d’apropiacions d’espais funeraris aliens, la llei els castigava durament.

Ni tan sols la mort iguala als homes

En època republicana, els romans tendien a cremar o incinerar els cossos dels difunts. Més endavant, però, amb l’aparició de les noves religions del segle I i II dC, aquesta tendència va començar a canviar i al segle III dC ja predominava la inhumació, especialment entre les classes baixes.

En el cas de la necròpolis de la Plaça de la Villa de Madrid, es pot veure com el tpus de tomba tenia molt a veure amb el nivell social del difunt. En aquest cas, les tombes pertanyien a gent modesta, de classe mitjana o baixa, fins i tot a esclaus o lliberts. I és que en època romana, la diferenciació social era tan gran que ni tan sols la mort podia igualar els homes.

La cupae és el tipus de tomba predominant. Quan enterraven algú a terra, el posaven en una caixa de fusta, plom o pedra. Ho cobrien de terra i a sobre, hi posaven la cupae, una pedra allargada i amb forma corba. Es pintava de vermell o es decorava amb motius vegetals i es reservava un espai per l’epitafi.

També es feien d’altres enterraments més modestos, amb túmuls fets amb teules i àmfores. I fins i tot, en el cas de les persones més humils, es van trobar cossos enterrats sense cap tipus de protecció.

Els morts a certa distància

Les necròpolis romanes no podien estar dins la ciutat. Havien de situar-se almenys a 500 passes fora de la muralla, al llarg dels camins. És per això que hi havia diferents necròpolis als voltants de l’antiga Barcino, tot i que aquesta és la que es conserva millor, segurament perquè els fangs que portava la Rambla quan plovia van protegir la seva conservació.

En la nostra visita a la Barcino romana us explicarem més dels rituals que envoltaven el moment de la mort en el món romà.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.