Sant Joan, la nit més màgica de l’estiu

La revetlla de Sant Joan és, segurament, una de les celebracions més populars de Catalunya. Celebrada a tots els pobles i ciutats, els protagonistes gairebé sempre són els mateixos: el foc, el soroll dels petards, la coca i el cava. Si continues llegint, t’expliquem algunes curiositats sobre la festa.

Festes paganes reaprofitades

La revetlla de Sant Joan és una festa d’origen pagà, com tantes altres, que servia per commemorar el solstici d’estiu. L’Església Catòlica la va adaptar al seu calendari festiu, fent-la coincidir amb la celebració del naixement de Sant Joan Baptista.

Per què celebrem la revetlla?

En moltes cultures ancestrals, durant la nit més curta de l’any s’encenien fogueres que, a més de purificar i fer fugir els mals esperits, servien també per donar força al sol, que a partir d’aquest moment comença a perdre intensitat, perquè la nit comença a ser més llarga que el dia. De fet, alguns fins i tot creien que el sol començava a morir.

Des de quan se celebra?

Segurament aquesta sigui una de les festes més antigues, tot i que la documentació que ens en parla a casa nostra és relativament recent. Sabem que a Barcelona ja se celebrava al segle XII i que al segle XVIII es va prohibir encendre fogueres dins la ciutat emmurallada per evitar la propagació de les flames.

Com ho celebrem?

Bé, ja ho sabeu. Si hi ha res que identifiqui la revetlla de Sant Joan és el foc i el soroll i les famílies i amics reunits a terrats, carrers i places guarnides, per menjar i beure plegats. Perquè com tota bona celebració, l’ideal és fer-ho al voltant d’una bona taula.

Antigament, a les places de barris, pobles i ciutats es feien fogueres on es cremaven mobles i altres trastos vells. Tot i que cada vegada se’n fan menys, als pobles de costa es fan a la sorra de la platja, perquè així, a més del foc purificador, també l’aigua del mar i la llum de l’alba purifiquen i ajuden a espantar els mals esperits.

Per si no n’hi hagués prou, les bengales i petards de tota mida, des de bombetes a focs d’artifici, passant per coets, trons i fonts, omplen el cel de soroll, per espantar-los encara una miqueta més.

I què passa amb la coca?

Quan expliquem als visitants de fora quins són els dolços típics de Catalunya, sempre els hi diem que, més que un en concret, en tenim un per cada ocasió. Però sens dubte, un dels que més el sorprèn és la COCA DE SANT JOAN. Molts es queden espantats, però després els hi ensenyem una foto com aquesta, i ja s’animen. Té bona pinta, oi?

COCA és una paraula que deriva de l’alemany antic. De la mateixa arrel, kok, deriva a l’anglès cake i a l’alemany modern, kuchen. L’origen de la coca a Catalunya està en l’aprofitament, com sempre. En aquest cas, les mestresses de casa aprofitaven el pa que no havia pujat amb el llevat, l’estiraven i el feien servir com a base per pastissos dolços o salats.

Ja sigui amb fruites confitades, amb llardons, o coques de recapte, totes estan boníssimes.

Sabíeu que inicialment però, les coques de Sant Joan eren rodones i amb un forat al mig? De l’estil del pastís de Reis i semblants a un sol. Algú, però, va pensar que eren massa paganes i a partir de llavors, es van començar a fer rectangulars.

Altres maneres de celebrar Sant Joan

Alguns pobles del Pirineu, i no només a Catalunya, perquè també se’n fan a Andorra, algunes zones de l’Aragó i al sud de França, la nit de Sant Joan es fa la BAIXADA DE LES FALLES.

El nom de FALLA deriva del llatí facula que vol dir torxa.

De FALLES se’n cremen des de mitjans de juny fins a finals de juliol, però és una festa que està molt lligada a la nit de Sant Joan, principalment a Isil, Boí i Pont de Suert.

Unes setmanes abans, els nois del poble pugen al bosc a tallar un troc d’un metre i mig, més o menys. El preparen i el deixen a assecar a la muntanya. La nit de la festa, pugen dalt d’una muntanya, el FARO, i allà encenen una primera foguera que serveix per encendre totes les torxes. Al senyal de sortida, baixen corrent per la muntanya amb totes les falles enceses fins a arribar a la plaça on s’acaben de cremar en una gran foguera.

Des del 2015, les Falles del Pirineu estan declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Més de 30.000 fogueres s’encenen cada any amb el foc del Canigó.

Aquesta tradició va començar als anys 50-60. El dia 22 de juny a la nit, un grup de voluntaris puja al Canigó amb la flama de l’any anterior, que es conserva encesa durant tot l’any al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà. Un cop a dalt de la muntanya, amb aquella que porten encenen una nova foguera que serveix per renovar el foc. I des d’allà es comença a repartir per tot el territori. Gràcies a un sistema de voluntaris que la transporten seguint una xarxa de centres de distribució, en poques hores arriba a tot Catalunya i alguns punts de l’Aragó i València.

Després de 2 anys de celebracions de Sant Joan condicionades per la pandemia, estem segur que aquesta serà una magnífica ocasió per retrobar-nos amb la família i els amics com sempre ho haviem fet.

A tots us desitgem una bona revetlla.