Quan arriba la primavera i es repren el cicle de la vida, torna la tradició catalana més dolça.
Sovint els nostres clients ens demanen quin és el dolç més típic de Catalunya per endur-se’l a casa com a record. I tot que la pregunta pot semblar senzilla, ja us podeu imaginar que no ho és gens. Perquè més que un dolç concret (que també en tenim), a Catalunya hi ha un dolç o unes postres típiques per cada celebració.
Amb la Setmana Santa arriba el dolç preferit dels nens, i dels que ja no ho són tant: la Mona de Pasqua.
La Quaresma ha estat, històricament, un període d’abstinència que precedia la celebració de la Setmana Santa. Després de setmanes de no menjar gairebé de res, la millor manera de posar punt final a les privacions era fer-ho al voltant d’una taula.
Segons sembla, cap al segle XV, o fins i tot abans, existia la tradició de menjar un pastís guarnit amb ous durs per posar fi a la Setmana Santa. Així ens ho explica Joan Amades al Costumari Català, junt amb moltes altres de les nostres tradicions. Tot i això, no hi ha cap document anterior al segle XVIII que en parli d’una manera específica.
La tradició diu que el Diumenge de Pasqua el padrí ha de regalar al seu fillol una Mona feta a base de pa de pessic o de brioix i guarnida, sobretot antigament, amb tants ous com anys tenia el nen o la nena. Així, cada any es repetia el mateix regal fins a arribar als 12 anys. A aquesta edat, la canalla solia rebre el sacrament de la confirmació que es considerava com el punt final a la tradició.
Avui dia, com que poques persones reben ja aquest sacrament, la tradició no arriba mai al final. O si més no, es prorroga fins que padrí i fillol ho decideixen. Però això, gairebé no passa mai.
Però, d’on prevé aquesta celebració?
No està gaire clar quin és l’origen d’aquest dolç i de la festa que l’envolta. De fet, hi ha diverses celebracions, totes elles paganes, que podrien ser considerades com l’origen, però cap d’elles està confirmada al cent per cent. Aquí us en deixem algunes, a veure quina us agrada més:
- La celebració podria recordar les festes de l’antiga Grècia en honor d’Artemisa i que coincidien amb l’inici de la primavera, les Muniquies.
- Les festes celebrades a Roma en honor de Ceres, on es feien ofrenes de dolços i altres productes a la deessa de l’agricultura.
- Per últim, també hi ha qui vol trobar l’origen de la festa, i sobre tot el seu nom, en la paraula àrab Munna o Mouna. El significat d’aquesta paraula sembla fer referència a algun tipus d’impost que es pagava en el món àrab als senyors feudals al principi de la primavera, però que es feia efectiu amb aliments.
Sigui com sigui, el que és clar és que l’origen del ritu es relaciona amb la fecunditat i amb el renaixement de la vida, just el que passa en aquest moment de l’any. Així doncs, tornem a trobar-nos amb una tradició ancestral adaptada al calendari religiós cristià.
Coincidint amb aquestes tradicions, resulta que també en aquest moment de l’any, el dia comença a fer-se cada cop més llarg i hi ha més hores de sol. És per això que les gallines augmenten la seva producció d’ous. I com que els que es posaven a partir del Dimecres de Cendra no es podien consumir, es guardaven i eren beneits per repartir-los el dia de Pasqua.
Ous durs versus ous de xocolata
Va ser a partir de finals del segle XIX que els ous durs, que es decoraven amb colors molt vius, van començar a ser substituïts per ous de xocolata. La idea va ser d’un pastisser de Barcelona, el senyor Agustí Massana, i de seguida es va fer molt popular.
Poc després, els ous de xocolata es van anar transformant en figuretes: de gallina, de conillet o de gosset. D’aquí a representar els personatges més clàssics dels dibuixos animats, els protagonistes de pel·lícules infantils o els ídols del futbol, va ser només una qüestió de temps.
Amb ous tradicionals, durs o de xocolata, figures d’animals, pilotes de futbol, princeses, avions, cotxes de carreres o personatges de la televisió, el que està clar és que la mona és la protagonista dels aparadors de les pastisseries catalanes des d’un mes abans de la festa.
I és que el Gremi de Pastissers de Catalunya estima un consum de més de 600.000 mones, sense comptar les que es fan a casa.
