L’Onze de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya

L’Onze de setembre se celebra la Diada Nacional de Catalunya. Sovint se simplifica la raó que origina aquesta celebració dient que els catalans celebrem una derrota però, en realitat, el que fem és commemorar el dia en què, després de 14 mesos de setge, es va fer un punt i seguit en una història que venia de lluny.

La mort d’un rei i la fi d’una dinastia

El conflicte l’havia provocat la mort sense fills, l’any 1700, del rei Carles II d’Espanya. La seva mort va posar fi a la dinastia dels Habsburg que havia regnat durant 200 anys.

Els fils de la diplomàcia s’havien anat movent mesos abans perquè Carles anomenés com a successor a un jove príncep francès, Felip d’Anjou, el nét de Lluís XIV de França. Amb aquesta elecció, l’Arxiduc Carles d’Àustria, membre d’una altra rama de la dinastia dels Habsburg quedava fora de joc. I, és clar, no hi estava gens d’acord.

Però la decisió no provocava només d’un canvi de dinastia, sinó que representava també trencar els equilibris polítics europeus. Una mateixa dinastia regnant a França i Espanya no era del grat de l’altra gran potència europea: Anglaterra.

I això va fer esclatar una guerra a escala internacional, la Guerra de Successió Espanyola.

Una guerra civil i mundial a l’hora

El conflicte però, també es va anar complicant a l’interior del regne. Els antics territoris de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València i les Illes Balears) van mostrar-se contraris a acceptar el nét del Rei Sol com a nou monarca. En desconfiaven perque veien en perill els drets, llibertats I institucions dels seus regnes davant d’una monarquia que aglutinava tot el poder. És per això que van decantar-se pel candidat austríac, l’Arxiduc Carles, comptant amb el suport d’Anglaterra i dels seus aliats.

Així, el 1701 començà la guerra, amb victòries alternatives de cada bàndol que es van succeir fins al 1707, quan va tenir lloc la batalla d’Almansa, un cop de timó a l’enfrontament en favor de Felip V.

A partir d’aquí, l’avenç borbònic cap a la Corona d’Aragó es va accelerar però el que realment va ser decisiu pels esdeveniments a Catalunya va ser la mort, l’any 1711, de l’Emperador Josep I d’Àustria, el germà de Carles, convertit així en el seu successor.

De nou els equilibris europeus estaven en joc però ara, la preocupació d’Anglaterra era el possible control de l’eix Madrid-Viena sobre el continent. Per això, Anglaterra I França van començar a pactar, primer en secret i després ja obertament, les condicions per posar fi a la guerra. Eren les bases del Tractat d’Utrecht.

Tothom content, o no.

Així doncs, el 1713, més o menys satisfet, tothom signava un tractat que posava fi a 12 anys de guerra i reconeixia Felip V com a rei d’Espanya i Carles com a Emperador d’Àustria.

Tothom, menys la Junta de Braços de Catalunya, formada per representants de la Generalitat i del Consell de Cent de Barcelona, que no va reconèixer el tractat i van decidir continuar amb l’enfrontament.

El setge a Barcelona

El setge de la ciutat va començar el juliol del 1713. Els assetjants s’ho prenien amb certa sorna fins que un any després, veient la seva incapacitat per aconseguir la rendició, Felip V va enviar un dels millors mariscals de l’exèrcit francès: el Duc de Berwick, que ja havia estat decisiu a Almansa.

Va ser ell qui es va prendre el setge a Barcelona com a un objectiu militar de 1r. ordre. Al capdavant de gairebé 18.000 soldats dels gairebé 90.000 que hi havia en aquell moment a Catalunya, van començar els bombardejos orientats a obrir bretxes a les muralles del sector nord de la ciutat.

La matinada de l’Onze de setembre ho van aconseguir però, tot i l’entrada en massa dins la ciutat, la lluita va continuar cos a cos fins a migdia. Els baluards passaven d’un bàndol a l’altre en qüestió de minuts i el resultat no estava gens clar. Cap a les 3 de la tarda, la Junta de Braços reunida al Baluard de Sant Antoni firmava la rendició.

El compromís de Berwick era renunciar al dret de saqueig i extermini. S’aconseguia així salvar la ciutat del foc i als barcelonins que havien sobreviscut de la mort.

El final definitiu

El dia 18 es rendia la vila de Cardona i acabava la guerra. Després vindria el Decret de Nova Planta que confirmava els pitjors presagis. La prohibició de parlar el català, l’anulació de les instituciones de govern propies del pais com la Generalitat i els consells de govern municipals, la derogació de les lleis del dret civil català, la creació de la figura d’un Capità General al capdavant d’un govern militar que era l’encarregat de fer acomplir el nou ordre, el tancament de les universitats, l’enderrocament de part de la Ribera i la construcció de la Ciutadella urbana més gran d’Europa van ser algunes de les moltes mesures que van fer que Catalunya veies aturada la seva historia aquell dia.

Però de tot allò, també naixeria el desig de no oblidar aquells que van morir lluitant pels seus conservar els seus drets. I això és el que recordem en un dia com avui.

En voleu saber més? No us perdeu la nostra ruta per la Barcelona del 1714.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.