El santuari de Montserrat, un dels llocs més impressionants i visitats de Catalunya, està d’aniversari, i nosaltres volem aprofitar l’ocasió per explicar-te, o recordar-te, algunes de les curiositats succeïdes durant aquests 1.000 anys.
12 curiositats per celebrar el Mil·lenari de Montserrat
1. Mil·lenari de Montserrat. Més de 1000 anys de veneració a la Mare de Déu.
Tot i que el monestir celebra el seu Mil·lenari, la tradició explica que la trobada de la Mare de Déu és molt més antiga. Sembla que van ser uns pastors els que van trobar la imatge de la Verge Maria dins una de les moltes coves que hi ha a la muntanya. Tot i que sempre és difícil posar data a les llegendes, les primeres referències que parlen de Montserrat ronden l’any 880. Eren temps del comte Guifré el Pilós, el primer comte de Barcelona que va decidir que seria el seu fill qui l’havia de succeir, donant lloc a la dinastia del Casal de Barcelona, que es va allargar fins al segle XV.
La llegenda diu que van decidir dur-la a un lloc no tan inhòspit com aquell, però que la imatge es va anar fent cada cop més i més pesada, fins que arribats al lloc on ara hi ha el Monestir, no van poder continuar avançant amb ella. Tots van entendre llavors que la voluntat de la Verge era la de quedar-se a la muntanya.
2. L’Abat Oliba, un dels pares de la pàtria, va ser el fundador del Monestir de Montserrat.
Més enllà de les llegendes, els documents ens parlen de la fundació del Monestir, l’any 1025. Es per això que ara se celebra el Mil·lenari de Montserrat.
L’Abat Oliba, que en aquell moment era abat de Ripoll i Bisbe de Vic, va decidir unificar un seguit d’ermites que hi havia repartides per la muntanya i va fundar un monestir benedictí que va dependre de Ripoll fins gairebé el segle XV, el Priorat de Montserrat.
El 1409, el monestir va esdevenir una abadia independent, però la independència va durar ben poc, perquè a partir de 1493 va passar a dependre del monestir de San Benito de Valladolid. Sembla que durant una visita que van fer els Reis Catòlics, van quedar esparverats de la vida “no gaire espiritual” que duien els monjos i van decidir posar-lo sota el govern del monestir castellà per reconduir-lo pel bon camí.
3. Al segle XV, els abats de Montserrat eren comendataris.
De fet, un dels factors que van contribuir a fer que la vida monàstica a Montserrat no fos tan estricta com hauria calgut, va ser que, durant el segle XV, els seus abats eren comendataris.
Això vol dir que manaven al monestir, però no hi vivien. Cal tenir present que la figura dels abats a l’Edat Mitjana era molt diferent de l’actual. Els monestirs eren autèntics senyors feudals que sovint tenien propietats repartides arreu, fins I tot a gran distància, a conseqüència de les donacions que rebien en “concepte d’expiació”.
L’abat comendatari més “mediàtic” que va tenir Montserrat, va ser Giuliano della Rovere. Durant el seu mandat, que va compaginar amb el càrrec de bisbe de diverses ciutats, van començar les obres del claustre gòtic, perquè això de les grans obres, a ell ja li agradava. Uns anys després va arribar a ser Papa i passà la història com Juli II, un veritable Papa del Renaixement, gran amic de Rafaello I Bramante, i mecenes de Miquel Angel.
4. De l’esplendor medieval a la decadència del segle XIX
El passat medieval de Montserrat va ser esplendorós. La devoció per la Mare de Déu i la fama dels seus miracles, van convertir el santuari en un punt obligat de parada pels peregrins que travessant la Mediterrània desembarcaven a Barcelona per continuar camí cap a Santiago de Compostel·la. I també pels que anaven cap a Barcelona per seguir viatge cap a Roma.
Aquesta cruïlla de camins va deixar un gran llegat econòmic, però també cultural. Una barrera de gent, llengües i cultures que es materialitza en el “Llibre Vermell de Montserrat”, un manuscrit del segle XV que recopila músiques i continguts litúrgics medievals que servien perque els peregrins tinguessin un comportament adequat durant el seu pas per Montserrat.
Però tot va canviar a principis del segle XIX, perquè aquest va ser el pitjor moment viscut per Montserrat.
Durant la Guerra del Francès, i després de la llegendària Batalla del Bruc en què un grup de gent del poble, ajudats pel ressò de les muntanyes van fer fugir a l’exèrcit francès, Montserrat va viure el seu moment més tràgic.
L’avenç de les tropes del General Suchet cap a l’interior de Catalunya el va portar a destruir el Santuari per evitar que les milícies locals, els miquelets, s’hi refugiessin per atacar-los de nou, com havia passat abans. Els monjos tot just van tenir temps de fugir amb la imatge de la Verge i poca cosa més. El Monestir de Montserrat va quedar abandonat durant més de 40 anys.
5. La reconstrucció, física i moral, de Montserrat.
No va ser fins al 1844 que els monjos no van retornar a Montserrat. Uns anys després, en plena Renaixença, va començar la reconstrucció física dels edificis. Es va restaurar la basílica que, tot i haver estat incendiada, havia conservat l’estructura, i també es va reconstruir una part de l’antic claustre gòtic.
La resta va ser fet de nou. Es tractava de reconstruir un santuari a la vegada que s’estava refent la cultura del país. Va ser llavors que Montserrat va començar a esdevenir un símbol de la reconstrucció de la cultura catalana.
En aquesta reconstrucció hi van participar totes les figures cabdals de la cultura catalana que en aquell moment renaixia. Arquitectes com Francisco de Paula del Villar, el primer arquitecte de la Sagrada Família, Puig i Cadafalch o el mateix Gaudí com a ajudant del Villar, també hi van participar refent alguns espais que després serien decorats per Llorenç Vallmitjana, Josep Llimona, Josep Obiols i tants d’altres artistes modernistes i noucentistes.
6. El Virolai, gairebé un himne nacional cantat a la Moreneta
Però si hi ha res que més identifiqui aquest sentiment envers Montserrat és el Virolai.
Un Virolai és un poema compost per ser cantat. Mossèn Cinto Verdaguer, una altra figura capdal d’aquesta renaixença cultural i nacional el va escriure. I el 1880, Josep Rodoreda i Santigós li va afegir la música, esdevenint així un himne de lloança envers la Mare de Déu.
Però aquest himne religión va transformar-se en un veritable himne nacional quan, durant les dictadores del segle XX, la de Primo de Rivera i després la de Franco, cantar Els Segadors estava prohibit.
Era habitual veure, i de vegades encara ho és, persones en peu a l’interior de la Basílica que, amb la mà al cor i de vegades llàgrimes als ulls, acompanyen l’Escolania en el seu cant més estimat.
7. L’Escolania, un dels cors més antics d’Europa
L’Escolania és un altre element que no podem deslligar de Montserrat. Els 50 escolanets, d’entre 9 i 14 anys, que canten cada dia en honor de la Verge protagonitzen un dels moments més emotius del dia a Montserrat.
Sabem de l’existència de l’Escolania, almenys, des del segle XIV. Això la converteix en un dels cors de veus blanques més antics d’Europa.
Els nens que la conformen segueixen els seus estudis acadèmics al mateix monestir, on a més de les assignatures normals de qualsevol altre infant de la seva edat a Catalunya, estudien solfeig, cant, piano i un segon instrument, que poden escollir.
Cada dia, a la 1, canten en honor de la Moreneta i a les tardes, participen de l’ofici de vespres, molt més íntim, perquè sovint la Basílica és gairebé buida, en una hora en què Montserrat pren un aire màgic, quan ja gairebé no queden turistes.
8. Una muntanya sobrenatural.
Perquè abans de tot el que hem referit fins ara, Montserrat és una muntanya, però una muntanya molt especial.
Ara sabem que ha estat l’erosió la que, durant milions d’anys, ha forjat la pedra per donar-li la forma serrada que li dona nom.
Abans, les llegendes que explicaven allò que era inexplicable, deien que havien estat els àngels que, amb serres d’or, havien tallat un tron per la Mare de Déu, tal i com canta el Virolai.
I abans, encara molt abans, sense cap explicació humana, els pobles pagans ja consideraven aquest lloc com un indret sobrenatural, un lloc on invocar la força de la mare natura.
9. La Moreneta, la Verge Negra, que no sempre ho ha estat.
I aquests pobles pagans van deixar ple d’estatuetes de terra fosca, més fèrtil que la blanca, per invocar la fertilitat. I aquest fet va fer desenvolupar algunes teories sobre el color negre de la Verge de Montserrat. Aquestes i moltes altres que pretenien explicar el misteri d’una imatge que, fins al segle XVI, no es representa amb la pell morena.
De nou la ciència ens ha resolt el misteri i ara sabem que la fusta amb què es va tallar la imatge era d’àlber blanc, pintada amb blanc de plomb que, segurament pel fum de les espelmes es va anar oxidant fins que algú va decidir enfosquir-la “oficialment”, amb una mà de pintura castanya al segle XVI, i una altra de definitiva, i negra, en temps de la Renaixença.
Per cert, que el nen Jesús que l’acompanya, és bastant més jove que ella, perquè s’hi va afegir al segle XVI.
10. L’Abadia de Montserrat, un centre cultural de primer ordre.
Tot això converteix Montserrat en el gran centre espiritual de Catalunya. Però Montserrat també en un gran focus cultural.
Ho va ser ja en temps del prior i després abat Cisneros que hi va instal·lar, l’any 1493, una Impremta que va permetre fer nombrosos incunables, alguns dels quals encara es conserven a la Biblioteca del Monestir. Més de 500 anys després, les publicacions de l’Abadia de Montserrat continuen sent un referent al territori.
Un altre espai emblemàtic és el Museu, amb una excel·lent col·lecció d’art modern i contemporani català, però també d’obres més antigues i on destaca també el Sant Jeroni de Caravaggio.
A més de pintura i escultura, el museu de Montserrat exposa també objectes arqueològics procedents de territoris que van ser escenaris bíblics, com ara Egipte, l’antiga Pèrsia o Terra Santa, en una col·lecció iniciada per P. Bonaventura Ubach, un dels monjos més aventurers que han viscut mai a Montserrat.
Un repàs al passat i també al present i al futur de l’art, amb la incorporació en els darrers mesos dels murals de la Lily Brick que han arribat també a Montserrat per convidar-nos a submergir-nos (i mai millor dit, perquè el museu està sota la plaça del santuari) en el món de l’art també aquí a Montserrat.
11. Més enllà del santuari
Montserrat, però, no s’acaba a l’esplanada del Santuari. Si visiteu la muntanya en ocasió del Mil·lenari, heu de mirar-vos-la en conjunt. Per això, res millor que allunyar-vos del bullici que envolta la Basílica per anar, per exemple, fins a la Creu de Sant Miquel, en una passejada que us portarà uns 20 o 25 minuts.
Des d’allà tindreu la visió que tenien els antics peregrins quan després d’una forta pujada, arribaven al monestir, per aquest camí, que des de Collbató, era l’accés natural a l’Abadia.
Si preferiu no caminar, o no fer-ho en pujada, agafeu el funicular i pugeu fins a Sant Joan. Mentre us allunyeu de l’estació inferior veureu com el monestir se us fa cada vegada més petit, i la muntanya cada vegada més gran. Arribats a l’estació superior, podreu veure molt millor com la Muntanya de Montserrat és com una mena de bolet que surt tot eixerit al bell mig d’una enorme plana.
Una altra cosa que podeu fer, si esteu una mica avesats a caminar per la muntanya, però sense sortir-vos dels camins assenyalats, és baixar fins a la Santa Cova. El camí que us hi portarà és tot ple de magnífiques escultures que van assenyalant les estacions del Calvari. Escoltar i sentir el silenci d’aquesta caminada és quelcom inoblidable.
I si encara teniu temps i ganes, no deixeu d’apropar-vos fins a Santa Cecília. De fet, aquesta és la construcció més antiga conservada a la muntanya. Tot i haver estar restaurada en vàries ocasions, l’església de Santa Cecília és una magnífica mostra del romànic llombard en aquestes terres del Bages i va ser el primer monestir que va existir a la muntanya.
Això sí, l’abat Oliba va ser molt insistent, i com que els monjos de Santa Cecília no el van voler acceptar com a abat (perquè ja en tenien un), va aconseguir dels comtes de Barcelona la jurisdicció completa de la muntanya… i d’aquesta manera va ser el Monestir de Santa Maria el que va acabar concentrant tota l’activitat religiosa. Tot i això, a Santa Cecília hi va haver una comunitat més o menys independent de Montserrat fins al segle XVI i encara després de la Guerra Civil, s’hi van instal·lar les monges benetes mentre es construïa el nou monestir de Sant Benet, on avui en dia encara viuen.
12. Primer mil·lenari de Montserrat. Comença el segon.
En aquest moment en que es celebra el primer mil·lenari de Montserrat, diu la comunitat que hi viu que ara comença el segon mil·lenari.
La muntanya rep milions de visitants, alguns peregrins, d’altres turistes i encara molts residents que perpetuem la tradició d’anar, un cop l’any, a Montserrat.
Es per això que l’aeri i el cremallera s’han convertit en els mitjans ideals per arribar còmodament a Montserrat; sense caravanes i sense problemes d’aparcament ni grans caminades des del cotxe fins al santuari. Si pugeu amb cremallera, recordeu que l’aparcament és enorme i gratuït. Amb aeri també, però l’aparcament és més petitó.
I si voleu que us hi acompanyem, estarem encantats de fer-ho. Us explicarem aquestes, però també mooooltes altres coses d’un lloc màgic, espiritual, històric, simbòlic i entranyable per nosaltres i per molts altres catalans.
