L’onze de setembre se celebra la Diada Nacional de Catalunya. Sovint se simplifica la raó que origina aquesta celebració dient que els catalans celebren una derrota, però en realitat, el que fem és commemorar el dia que, després de 14 mesos de setge, es va marcar un punt i seguit en una història que començava molt de temps enrere.

La mort d’un rei i la fi d’una dinastia

El conflicte l’havia provocat la mort sense fills, l’any 1700, del rei Carles II d’Espanya. La seva mort posava fi a la dinastia dels Habsburg que havia regnat durant 200 anys.

Els fils de la diplomàcia s’havien anat movent durant els mesos precedents perquè Carles nomenés com a successor a un príncep jove francès, Felip d’Anjou, el net de Lluís XIV de França. Amb aquesta elecció, l’arxiduc Carles d’Àustria, membre d’una altra branca de la família dels Habsburg, quedava fora de joc. I, és clar, ell no n’estava conforme.

Però la decisió no provocava només un canvi de dinastia, sinó que representava també trencar els equilibris polítics europeus. Una mateixa dinastia regnant a França i Espanya no era del grat de l’altra gran potència europea: Anglaterra.

I això va fer esclatar una guerra a escala internacional: la Guerra de Successió Espanyola.

Una guerra civil i, alhora, mundial

El conflicte va anar complicant-se també de portes cap endins dels regnes hispànics. Els antics territoris de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València i les Illes Balears) es van mostrar contraris a acceptar al net del Rei Sol com a nou monarca. Desconfiaven de la seva educació en una cort absolutista i creien que els drets, llibertats i institucions dels seus regnes estarien en perill davant una monarquia que aglutinaria tot el poder. Per això es van decantar pel candidat austríac, l’arxiduc Carles, contant a més amb el suport d’Anglaterra i els seus aliats.

Així, l’any 1701 va començar la guerra, amb victòries alternatives de cada part que es van anar succeint fins a l’any 1707, quan va tenir lloc la batalla d’Almansa, un cop de timó en l’enfrontament a favor de Felip.

A partir d’aquí, l’avenç borbònic cap als territoris de la Corona d’Aragó es va anar accelerant. Però el que va ser realment decisiu pels esdeveniments a Catalunya va ser la mort, l’any 1711, de l’Emperador Josep I d’Àustria, el germà de Carles, que es va convertir així en el seu successor.

De nou els equilibris europeus estaven en joc; no obstant això, ara, la preocupació d’Anglaterra era el possible control de l’eix Madrid-Viena sobre el continent. Per això, Anglaterra i França van començar a pactar, primer en secret i després ja obertament, les condicions que havien de posar fi a la guerra. Eren les bases del Tractat d’Utrecht.

Tots contents, o no.

Va ser així com, l’any 1713, amb més o menys satisfacció, tots els països participants en la guerra firmaven un tractat que posava fi a 12 anys de batalles i reconeixien a Felip V com rei d’Espanya i a Carles com Emperador d’Àustria.

Tots, menys la Junta de Braços de Catalunya, formada pels representants de la Generalitat i del Consell de Cent, el consell municipal de Barcelona, que no van reconèixer el tractat i van decidir continuar l’enfrontament.

Onze de Setembre de 1714: la fi del setge a Barcelona

El setge de la ciutat va començar el juliol de 1713. Les tropes que assetjaven Barcelona se’l prenien amb certa sorna fins que un any després, veien la seva incapacitat per aconseguir la rendició, Felip V va enviar a un dels millors mariscals de l’exèrcit francès: el Duc de Berwick, que havia sigut ja decisiu anys abans a Almansa.

Va ser ell qui va plantejar el setge a Barcelona com un objectiu militar de primer ordre. Al capdavant de gairebé 18.000 soldats dels gairebé 90.000 que hi havia en aquell moment a Catalunya, va començar una sèrie de bombardejos orientats a obrir bretxes en les muralles del sector nord de la ciutat per poder accedir per ells a l’interior.

A la matinada de l’Onze de Setembre ho va aconseguir. No obstant això, malgrat l’entrada en massa a la ciutat, la lluita va continuar cos a cos fins al migdia. Els baluards passaven d’un bàndol a l’altre en qüestió de minuts i el resultat no era gens clar. Però, a les 3 de la tarda, la Junta de Braços, reunida al Baluart de Sant Antoni, va firmar la rendició.

El compromís de Berwick era renunciar al dret de saqueig i d’extermini. S’aconseguia així salvar a la ciutat del foc i als barcelonins que havien sobreviscut, de la mort.

La guerra s’ha acabat

El dia 18 del mateix mes es rendia la vila de Cardona i acabava la guerra.

Després vindria el Decret de Nova Planta, que confirmava els pitjors presagis. La prohibició de parlar el català, l’anul·lació de les institucions de govern pròpies del país com la Generalitat i els consells de govern municipals, la derogació de les lleis del dret civil català, la creació de la figura d’un Capità General davant d’un govern militar que era l’encarregat de fer complir el nou ordre, el tancament de les universitats, l’enderrocament de part de la Ribera i la construcció de la ciutadella urbana més gran d’Europa van ser algunes de les moltes mesures que van fer que Catalunya veiés parada la seva història després de l’Onze de Setembre de 1714.

Però de tot allò, també naixeria el desig de no oblidar aquells que van morir lluitant per conservar els seus drets. I això és el que volem recordar fent coincidir la Diada Nacional de Catalunya amb aquest dia.