La botifarra d’ou és el producte típic del Dijous Gras o Dijous Llarder, també conegut com el dia de la truita.

El Dijous Gras és una d’aquelles celebracions mòbils que van lligades a la Setmana Santa. I com ja hem dit altres vegades, les celebracions a Catalunya sempre estan relacionades amb una menja concreta. En aquest cas, amb la botifarra d’ou.

El Dijous Gras marca l’inici de l’última setmana abans de la Quaresma, que comença el Dimecres de Cendra, tot i que per molta gent aquest dia representa en realitat la fi del Carnestoltes amb una altra tradició, la de l’enterrament de la sardina.

Sigui com sigui, el que és evident és que el Dijous Gras és, a casa nostra, l’inici d’una setmana en què cal aprofitar al màxim els plaers de la vida abans d’entrar en els dies de dejuni i restriccions que representa, o representava, la Quaresma.

I quin millor plaer que el menjar, no?

La Quaresma, que són els 40 dies anteriors al Diumenge de Rams, i que recorden els que Jesús va passar al desert abans de tornar a Jerusalem per celebrar la Pasqua, són dies en què l’Església catòlica establia que calia fer dejuni i deixar de menjar una bona part dels productes calòrics que s’havien menjat durant l’hivern. Entre ells, el porc i els ous.

Per tant, les setmanes anteriors culminaven amb uns quants dies d’excessos en els quals una de les protagonistes era, i és, la botifarra d’ou.

Amb forma de ferradura i amb un color groguenc que li ve donat pel seu ingredient més original, l’ou, la botifarra està feta d’una manera semblant a la botifarra blanca.

Es fa servir carn de porc magre, principalment de l’esquena que és més melosa, i se li afegeix una mica de cansalada o de papada perquè tingui una mica més de greix. Per lligar-ho tot, es barreja amb ou i després de formar la botifarra, es posa a bullir uns 45 minuts. I ja està. Un procés ben senzill que acaba un cop arribem a casa i ens la mengem amb un bon tros de pa amb tomàquet i tallada a trossets no gaire fins.

No se us fa la boca aigua?

Segons expliquen, la botifarra d’ou respon, com tantes altres menges de la nostra tradició, a l’aprofitament.

En aquest cas, i tenint en compte que la matança del porc es feia a les masies pels volts de Sant Martí, al novembre, és fàcil pensar que en aquests moments de l’any, de carn fresca ja en devia quedar poca al rebost.

Per això, barrejant els trossos que quedessin amb ou, s’aconseguia allargar les provisions. I és que a un quilo de carn se li afegia gairebé un quilo d’ou i, per tant, les botifarres aconseguien doblar la quantitat de menjar disponible.

A més, hem de pensar que precisament el porc i els ous estaven entre els productes més prohibits en temps de Quaresma. És a dir, allò que no es pogués consumir en aquests últims dies de permís, segur que s’hauria fet malbé passada la Setmana Santa.

Amb la prohibició del Carnestoltes en temps de la dictadura, el consum de la botifarra d’ou va baixar molt, però a poc a poc s’ha anat recuperant i, tot i que se’n pot trobar durant tot l’any a les xarcuteries, ara és la protagonista indiscutible del dia, junt amb la truita i la coca de llardons.